La pregunta que només ens fan als qui escrivim en la nostra llengua
Este matí he quedat amb un amic. Feia temps que no el veia. Li he regalat un dels meus llibres, il·lusionat, com cada vegada que compartisc la meua feina amb algú pròxim. Ell l’ha agafat, l’ha mirat, i la primera que ha eixit dels seus llavis ha sigut:
—I per què en valencià?
No m’ha preguntat de què va, ni per què vaig decidir escriure’l, ni si m’ha costat publicar-lo. No. La primera qüestió, la instantània, ha sigut per què està escrit en la meua llengua.
A cap autor que escriu en castellà li demanen per què ho fa en castellà. A ningú se li ocorreria. Perquè el castellà és invisible, és neutre, és “normal”. En canvi, el valencià és una opció, una raresa, una decisió ideològica que cal justificar.
I jo, que ja estic acostumat, he somrigut i li he respost: “Perquè és la meua llengua. Perquè pense, somie i estime en valencià. Per què no ho faria?”
Però em dol. Em dol que un amic —bona persona, no ho dubteu— tinga tan interioritzat que el valencià és una varietat menor que fins i tot li crida l’atenció que algú l’utilitze per a crear literatura.
Aquest prejudici no és culpa seua del tot. És el resultat de dècades de subordinació lingüística, on se’ns ha ensenyat que el valencià val per a casa, per a la família o per al poble, però no per al món professional, ni per a la cultura “seriosa”, ni per a la literatura sense etiquetes.
Però la realitat és que escric en valencià perquè puc dir tot el que vull dir. No em falta ni una paraula. I si de cas em falta, me la invente, perquè les llengües vives es fan cada dia.
Així que, si us plau, la propera vegada que algú reba un llibre en valencià, no li pregunteu per què l’ha escrit en valencià. Pregunteu-li de què va, què l’ha emocionat, o per què ha triat aquell títol. O simplement, doneu-li les gràcies i gaudiu de la lectura.
Perquè la literatura no necessita justificar la llengua en què va nàixer. Necessita lectors que l’obrin sense prejudicis
