Hi ha qui pensa que la censura és una cosa del passat. Que forma part dels llibres d'història i que ja no té cabuda en una societat democràtica. Però els últims anys hem vist com la cultura ha tornat a convertir-se en un camp de batalla al País Valencià.
I això em preocupa.
No només com a poeta.
Sobretot com a ciutadà que creu que la cultura és un dels pilars fonamentals d'una societat lliure.
En poc més de dos anys hem assistit a situacions que, independentment de la ideologia de cadascú, haurien de fer-nos reflexionar.
Hem vist la retirada de subscripcions de revistes en valencià com Camacuc, Cavall Fort o Enderrock en algunes biblioteques municipals. Hem vist la cancel·lació d'actes literaris, com el de Manuel Baixauli, després de la polèmica generada per l'ús de l'expressió«País Valencià».
Hem vist companyies teatrals denunciar la seua exclusió dels circuits culturals públics. Fa només unes setmanes, Pot de Plom, la companyia de Xavi Castillo, feia pública la seua denúncia després de quedar fora del Circuit Cultural Valencià, interpretant aquesta decisió com una forma de censura ideològica.
Hem vist també la retirada o eliminació de murals d'art urbà que havien generat controvèrsia política.
I hem vist com el nou currículum de Batxillerat ha deixat fora de l'assignatura de Valencià autors fonamentals de la literatura en català com Mercè Rodoreda, Ramon Llull o Jacint Verdaguer. Universitats, departaments de Filologia, el Consell Valencià de Cultura i nombroses entitats han expressat públicament la seua preocupació perquè consideren que aquesta decisió empobreix la formació literària dels nostres estudiants.
I, mentre aquest debat continua obert, apareixen noves iniciatives que incrementen la preocupació. Vox ha plantejat ampliar les competències de la Inspecció Educativa perquè supervise la denominada «neutralitat ideològica i lingüística» dels centres educatius i perquè les famílies puguen presentar denúncies quan consideren que aquest principi no es compleix. Independentment del recorregut que tinga aquesta proposta, crec que és legítim preguntar-nos si aquest és el camí per construir una educació crítica i plural o si, pel contrari, pot acabar generant un clima de vigilància i autocensura.
No escric aquestes paraules per alimentar cap confrontació.
Les escric perquè crec que la cultura hauria d'estar sempre per damunt de qualsevol govern, de qualsevol partit i de qualsevol ideologia.
No es tracta de si una obra és valenciana, castellana, catalana o universal.
No es tracta de si l'autor pensa com nosaltres.
Es tracta de si una societat lliure pot permetre que la política decidisca què mereix ser llegit, representat, exposat o estudiat.
Com a autor que escriu en valencià, em dol especialment veure com la nostra llengua continua convertint-se massa sovint en una arma política.
Però també ho dic amb la mateixa convicció: tampoc no acceptaria que demà es perseguira, es marginara o es retirara una obra escrita en castellà.
La llibertat no es defensa només quan afecta allò que és nostre. La llibertat es defensa sempre. Sense excepcions.
Els llibres no haurien de passar cap examen ideològic abans d'arribar als lectors.
Les obres de teatre no haurien de dependre del color polític d'un ajuntament.
Les biblioteques haurien d'obrir finestres, no tancar-les.
Les escoles haurien d'oferir als nostres joves tota la riquesa de la literatura, sense fronteres artificials ni exclusions.
No importa si una obra està escrita en valencià o en castellà.No importa si el seu autor és conservador, progressista o no vol saber res de la política.
No importa si es representa en un gran teatre o en un escenari modest.
La cultura només és lliure quan totes les veus poden existir.
Per això crec que ha arribat el moment que el món de la cultura deixe de caminar dividit.
Necessitem la unió dels escriptors, dels editors, dels músics, dels actors, dels llibreters, dels il·lustradors, dels artistes plàstics, dels gestors culturals, dels bibliotecaris, dels docents, dels centres educatius i, sobretot, dels lectors.
Necessitem deixar de preguntar-nos a qui vota un autor abans de defensar el seu dret a crear.
Necessitem entendre que quan es limita una veu, totes les altres es fan una mica més febles.
Cal fer públic el nostre rebuig.
No per defensar una ideologia.
No per defensar un partit.
Sinó per defensar un principi que està per damunt de tots: la llibertat de creació i d'expressió.
Quan es retira una revista perquè està escrita en valencià, hem d'alçar la veu. Quan es qüestiona un llibre perquè està escrit en castellà, també.
Quan una obra de teatre desapareix d'una programació per motius ideològics. Quan un mural és eliminat perquè incomoda Quan es decideix què poden llegir els nostres joves i què no.
La resposta del món cultural no pot ser el silenci.
Ha de ser la unitat.
Una cultura unida.
Una cultura que defense la llibertat dels altres amb la mateixa convicció amb què defensa la pròpia.
Perquè hui pot afectar-me a mi. Demà et pot afectar a tu.
I quan la censura arriba a casa de tots, ja és massa tard.
La cultura no és de dretes ni d'esquerres. No és del valencià ni del castellà. És de totes les persones que creuen que un llibre, una cançó, una obra de teatre, una pel·lícula o un poema mai no haurien de ser jutjats per la ideologia del seu autor, sinó pel seu valor i pel dret de la ciutadania a conéixer-los.
Per això faig una crida a tots els qui estimem la cultura.
Als qui escriuen.
Als qui publiquen.
Als qui canten.
Als qui interpreten.
Als qui ensenyen.
Als qui lligen.
Als qui omplin les biblioteques, els teatres, les llibreries i els auditoris.
No permetem que ens dividisquen.
Defensar la llibertat cultural no és una qüestió d'ideologia.
És una qüestió de democràcia.
Perquè quan censuren una obra, no només perdem un llibre, una cançó o una representació. Perdem una part de la nostra llibertat. I la llibertat, una vegada comença a retrocedir, costa molt tornar a recuperar-la.
