Hi ha llibres que arriben a les mans gairebé per casualitat.
I n’hi ha d’altres que, quan els tens davant, et recorden que la literatura no serveix només per inventar mons, sinó també per recuperar aquells que algú, algun dia, va intentar deixar enrere.
Ahir vaig tindre el privilegi de presentar La cuerda y el cubo, d’Alberto Soler García.
I dic privilegi perquè presentar el llibre d’un altre escriptor sempre té una part de responsabilitat. No és simplement llegir una sinopsi, parlar de l’autor i explicar de què va la novel·la. Això ho pot fer una contraportada.
Presentar un llibre és una altra cosa.
És intentar trobar les paraules que permeten que una història passe del paper a la veu i de la veu a qui escolta.
És obrir una porta.
I procurar que qui està a l’altra banda tinga ganes d’entrar.
Una història que mira cap a Alacant
La cuerda y el cubo ens porta fins a l’Alacant de la Guerra Civil, fins a una ciutat que, com tantes altres, va quedar atrapada en un dels períodes més dolorosos i convulsos de la nostra història.
Però una novel·la històrica no és només una successió de dates, noms i esdeveniments.
La història, quan passa a través de la literatura, deixa de ser una llista de coses que van passar i recupera els rostres de les persones que les van viure.
I això és precisament el que m’interessa de les històries ambientades en el passat.
Que darrere de cada data hi havia algú.
Algú que tenia por.
Algú que estimava.
Algú que esperava.
Algú que intentava continuar vivint mentre el món que coneixia s’esfondrava al seu voltant.
Alacant no és, en aquesta història, un simple decorat. És també un personatge. Una ciutat que observa, que pateix, que canvia i que conserva, encara que moltes vegades no ho sapiguem, les marques del que ha viscut.
I potser per això presentar una novel·la així, ací, té un significat especial.
Perquè parlar del passat d’una ciutat és també parlar de la ciutat que tenim hui.
El difícil ofici de presentar un altre autor
Hi ha una cosa curiosa en això de presentar llibres.
Durant una estona has de parlar d’una obra que no és teua intentant explicar per què hauria d’importar als altres.
I això té una certa ironia.
Un escriptor acostuma a passar molt de temps buscant la seua pròpia veu. Però quan presenta el llibre d’un altre ha de fer justament el contrari: ha de deixar la seua veu en un segon pla perquè puga escoltar-se la de l’autor.
No és tan senzill com sembla.
Perquè sempre hi ha la temptació de parlar massa.
Els escriptors tenim eixa tendència.
Ens agraden les paraules.
Ens agrada donar-los voltes.
A vegades fins i tot ens agrada posar-ne unes quantes més de les necessàries.
Però un llibre no necessita que el presentador el substituïsca.
Necessita que li done una oportunitat.
Que li faça lloc.
Que desperte una mica de curiositat.
I, sobretot, que quan la presentació acabe quede una pregunta en l’aire:
I què hi haurà dins d’aquest llibre?
Si aconsegueixes això, ja has fet bona part de la feina.
Entre la corda i el poal
El títol mateix, La cuerda y el cubo, té una força especial.
En valencià diríem la corda i el poal.
Dos objectes senzills, quotidians, gairebé insignificants si els mirem per separat.
Però la literatura té també eixa capacitat: convertir allò aparentment senzill en una porta cap a alguna cosa molt més gran.
Una corda.
Un poal.
Una ciutat.
Una guerra.
Una vida.
I totes les històries que poden cabre entre unes coses i les altres.
Potser per això els objectes tenen tanta importància en la memòria. Perquè moltes vegades no recordem els grans discursos, però sí una porta, una fotografia, una olor, una veu o aquell objecte que formava part de la vida quotidiana.
La memòria no sempre conserva els grans titulars.
Conserva els detalls.
La memòria no és el passat
Hi ha una idea que sobrevola bona part de la literatura històrica i que, personalment, m’interessa especialment: recordar no és viure en el passat.
És entendre'l.
I potser també entendre’ns una mica millor a nosaltres mateixos.
Vivim en una època en què tot passa massa de pressa. Les notícies duren hores. Les discussions duren minuts. Una fotografia substitueix una altra fotografia abans que hàgem tingut temps de mirar-la realment.
I enmig d’aquesta velocitat, la literatura continua fent una cosa aparentment inútil i extraordinàriament necessària:
ens obliga a parar.
A mirar.
A escoltar.
A imaginar la vida d’algú que va existir abans que nosaltres.
A preguntar-nos què hauríem fet nosaltres si haguérem nascut en aquell moment, en aquella ciutat, en aquella família, en aquella guerra.
És una de les poques formes que tenim de viatjar al passat sense necessitat d’una màquina del temps.
Només cal obrir un llibre.
Una vesprada compartida
Per això, més enllà de l’acte, em quede amb el fet d’haver compartit una estona al voltant d’una història.
Amb Alberto.
Amb les persones que hi van assistir.
Amb les preguntes, les mirades i les converses que sempre naixen quan un llibre deixa de ser només un objecte i passa a formar part d’un espai compartit.
Perquè una presentació literària no acaba quan l’autor firma l’últim exemplar.
De fet, probablement és aleshores quan comença de veritat.
Quan algú arriba a casa amb el llibre sota el braç.
Quan l’obri.
Quan llig la primera pàgina.
Quan una frase li queda al cap.
Quan un personatge li recorda algú.
Quan una escena li desperta una pregunta.
Quan tanca el llibre i es queda uns segons en silenci.
És ahí on la literatura fa la seua feina.
Gràcies, Alberto
Gràcies, Alberto, per confiar en mi per a presentar La cuerda y el cubo.
Per deixar-me entrar en la teua història i permetre’m compartir-la amb els altres.
I gràcies també a totes les persones que vau estar allí.
Perquè escriure és, en bona part, un acte solitari.
Però llegir és tornar a convertir eixa soledat en alguna cosa compartida.
I això és, probablement, una de les coses més boniques que té un llibre.
Un autor escriu unes pàgines en silenci.
Un lector les obri anys després.
I, durant unes hores, dos desconeguts poden compartir exactament el mateix món.
Potser per això continue pensant que la literatura és molt més que contar històries.
És conservar allò que podria perdre’s.
És donar veu a qui ja no pot parlar.
És posar llum sobre allò que preferiríem no mirar.
I és recordar-nos que el passat no és un lloc llunyà.
El passat és tot allò que encara ens acompanya quan creiem que ja ho hem oblidat.
