Fa sis mesos que Arrels al vent va veure la llum.
Ho escric ara i encara em costa una mica assimilar-ho. Durant molt de temps aquell llibre va existir només en forma de manuscrit, de poemes guardats, corregits i tornats a corregir. Era una cosa meua. Una cosa que havia anat construint a poc a poc, sense saber ben bé què passaria després.
Fins que un dia va deixar de ser-ho.
Publicar un llibre és, en certa manera, deixar-lo anar.
I això té alguna cosa d'estranya. Perquè després de tant de temps escrivint-lo, revisant-lo i pensant en com donar-li forma, arriba el moment en què ja no pots decidir què significarà per a qui el llig. El lector completa el llibre d'una manera que l'autor ja no pot controlar.
Arrels al vent va començar així el seu camí.
Sis mesos després
En aquests sis mesos han passat moltes coses.
El llibre ha arribat a persones que coneixia i també a persones que no coneixia. He parlat d'ell en presentacions, he escoltat comentaris, he rebut missatges i he descobert que alguns versos que per a mi tenien un significat concret poden despertar-ne un altre en qui els llig.
Això és probablement una de les coses més boniques que té publicar.
També hi ha hagut nervis. Dubtes. La pregunta inevitable de si el llibre trobaria els seus lectors.
Quan publiques per primera vegada no tens cap certesa.
Només tens el llibre.
I després, a poc a poc, arriben les persones.
El dia que el vaig presentar
El 7 de maig vaig presentar Arrels al vent per primera vegada.
Era un moment que havia imaginat moltes vegades abans que arribara. Però una cosa és imaginar-se una presentació i una altra estar allí, davant de les persones que han vingut a compartir aquell moment.
No vaig voler que fora una lectura de poemes. Preferia parlar del llibre, del seu origen, del que hi havia darrere d'aquelles pàgines i de les raons que m'havien portat a escriure'l.
Aquell dia vaig entendre una cosa que potser abans només intuïa: el llibre ja havia començat una vida pròpia.
Escriure també és esperar
Sis mesos poden semblar poc.
Però per a un llibre són prou per començar a veure què queda després de la publicació.
Quan escrius, estàs molt pendent de la pàgina que tens davant. Quan publiques, el temps canvia. Ja no es tracta només d'escriure, sinó d'esperar.
Esperar que algú el descobrisca.
Que algú el compre.
Que algú el llija.
Que algun poema li diga alguna cosa.
I també acceptar que potser un altre lector no hi trobarà res.
Això forma part del camí.
Les arrels continuen
El títol del llibre parla d'arrels i de vent.
Amb sis mesos de perspectiva, crec que encara m'identifique més amb aquesta idea.
Les arrels són allò que ens sosté: la terra, els llocs, la memòria, les persones, allò que hem sigut.
El vent és tot allò que arriba i ens mou: el temps, els canvis, les pèrdues, les esperances, les persones que apareixen i desapareixen.
Potser escriure és intentar mantenir aquestes dues coses juntes.
Saber d'on vens sense deixar de mirar cap a on vas.
I ara què?
Arrels al vent ja no és només el meu primer llibre.
És també el primer pas d'un camí que no sé exactament on em portarà.
Continue escrivint.
Continue pensant en nous poemes, en noves històries i en altres maneres de mirar allò que tenim més a prop.
Perquè, al final, potser això és el que més m'ha ensenyat aquest primer llibre: que escriure no consisteix a arribar a algun lloc.
Consisteix a continuar buscant.
Sis mesos després, Arrels al vent continua caminant.
I jo també.
